Congrés Nacional Africà
(en) African National Congress 
| |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | partit polític | ||||
| Ideologia política | nacionalisme africà socialdemocràcia | ||||
| Alineació política | centreesquerra | ||||
| Història | |||||
| Creació | 8 gener 1912 (Julià), Bloemfontein | ||||
| Fundador | John Langalibalele Dube | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Internacional Socialista | ||||
| Membres | 896.000 (2018) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu |
| ||||
| Presidència | Cyril Ramaphosa (2017–) | ||||
| Secretari general | Ace Magashule | ||||
| Assemblea Nacional de Sud-àfrica | 230 / 400 | ||||
| Consell Nacional de Províncies | 54 / 90 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | anc1912.org.za | ||||
    | |||||
El Congrés Nacional Africà (anglès: African National Congress, ANC) és un partit polític socialdemòcrata que governa Sud-àfrica, en una aliança en què també participen el Congrés de Sindicats Sud-africans (COSATU) i el Partit Comunista de Sud-àfrica (SACP), des de la formació del primer govern postapartheid, el maig de 1994. Va ser fundat el 8 de gener de 1912 a Bloemfontein, sota l'impuls de John Dube (primer president) i el poeta i autor Sol Plaatje entre altres, amb l'objectiu de defensar els drets de la població negra sud-africana. Originalment es deia South African Native National Congress, nom que va mantenir fins al 1923, quan va adoptar el de Congrés Nacional Africà. El 1961 va fundar una branca militar, anomenada Umkhonto we Sizwe ("Llança de la nació").
Fundació[modifica]
El 8 de gener del 1912[1] es va reunir la Conferència Unitària a Bloemfontein, que aplegà caps, reis, professionals, intel·lectuals, treballadors i agricultors negres, i en la qual es va decidir transformar la Native Education Association (NEA) i crear el Native National Congress (NNC), més tard African Native Congress (ANC). Aquest nou ens era presidit pel pedagog zulu John Dube Mafukuzela, i tenia com a secretari general el periodista Solomon Tshekisho Plaatje (1877-1932) i com a tresorer Pixley ka Izaka Seme, advocat llicenciat a Oxford i Colúmbia. El nou partit l'integraven membres de l'aristocràcia tribal tradicional (que constituïa una mena de senat al parlament), burgesos i professionals liberals. Inicialment, no eren excessivament combatius: només pretenien que la població negra tingués una certa participació en la política del país, per bé que també podien representar les aspiracions africanes d'independència i igualtat. Volien combatre la segregació per la via del diàleg i no enfrontar-se als blancs, perquè eren conservadors i havien estat educats pels missioners en el respecte dels límits morals i legals introduïts pels europeus. El 1913 van dur a terme la primera protesta contra la Native land Act mitjançant escrits que presentaven un programa de tres punts:
- Derogació de la llei
- Participació dels negres a la política.
- Enviar una delegació a Londres, presidida per Solomon Plaatge, per apel·lar a l'autoritat imperial.
Els escrits, però, foren inoperants, i la visita a Londres també, ja que la Unió Sud-africana tenia autogovern i el govern de Londres s'abstingué d'intervenir. Tornaren sense aconseguir res i desconcertats per haver fracassat en la crida a la nació més poderosa del món. La política de segregació es va anar estenent pel país, i la NNC no va tenir capacitat de respondre-hi a causa de la inoperància dels seus impulsors, que veien amb estupefacció el pas enrere que vivien els drets de la seva comunitat.
Primeres accions[modifica]
Alguns sindicats com l'Industrial Commerce Union (ICU), de Clemens Kadalie, consideraren el nou partit una plataforma per a les seves reivindicacions, però acabaren criticant amb força la seva inoperància. El 1923 la NNC canvià el seu nom pel d'African National Congress (ANC). El 1927 Josiah Gumede, president de l'ANC a la Província de Natal, fou convidat a fer un viatge a l'URSS i va assumir la direcció general al·legant que la lluita s'havia de centrar en qualsevol forma d'imperialisme, però la pressió dels notables moderats el farà dimitir el 1929. Pixley ka Izaka Seme fou nomenat nou president de l'ANC, i va permetre que el grup es perdés en la presentació respectuosa de greuges i en activitats exòtiques com la creació d'una església interconfessional africana. Alhora, els nous dirigents del Partit Comunista de Sud-àfrica (CPSA) proposaren la doble militància en el seu grup i en l'ANC, sota el lema proposat per Moscou Native Republic.
Del 1936 al 1948 l'ANC i el CPSA col·laboraren en el Consell Representatiu dels Nadius, creat per Herzog com a òrgan consultiu, malgrat algunes declaracions de principis. El fariseisme dels dirigents de l'ANC va impedir el sorgiment d'una força trencadora que apuntés al cor del sistema segregacionista. Però l'entrada al joc de J. B. M. Herzog va permetre des del 1940 certa recuperació i prestigi, en apel·lar a les frustracions dels desheretats, tot i que els presidents Seme i Mahabane convertiren la militància en residual, ja que durant la Segona Guerra Mundial només el secretari general James Calata va mantenir un cert activisme. El 1940 el metge Alfred Xuma esdevindrà president de l'ANC, i en formaran part de l'executiva els militants del CPSA Moses Kotane (secretari general), Govan Mbeki i E. Mofutatsyana. Engegarà un procés de reconstrucció financera i organitzativa que el posarà al capdavant de l'oposició extraparlamentària.
Final de l'Apartheid[modifica]
El sistema d'apartheid a Sud-àfrica es va acabar mitjançant una sèrie de negociacions bilaterals i multipartidistes entre 1990 i 1993. La contínua violència política, que l'ANC atribuïa a l'estat, va provocar tensions recurrents i després de la massacre de Boipatong del juny de 1992 va anunciar que es retirava de les negociacions indefinidament.[2] Van haver més morts en enfrontaments a Bisho, Shell House i altres enfrontaments amb forces estatals i partidaris del Partit Inkatha per la Llibertat (IFP).[3]
Un cop es van reprendre les negociacions van donar lloc al novembre de 1993 a una Constitució provisional que va regir les primeres eleccions democràtiques de Sud-àfrica el 27 d'abril de 1994, a les que l'ANC va obtenir una majoria aclaparadora del 62,65% dels vots.[4] Nelson Mandela va ser elegit president i va formar un Govern de coalició d'Unitat Nacional, que, segons les disposicions de la Constitució provisional, incloïa dotze representants de l'ANC, sis del PN, i tres de la IFP,[5] i Thabo Mbeki i Frederik Willem de Klerk en foren vicepresidents. L'ANC controla el govern nacional des de llavors.
Democràcia plena[modifica]
Thabo Mbeki succeí Nelson Mandela com a president de l'ANC el desembre de 1997 i com a President de la república el 1999, sent reelegit per a un segon període l'abril de 2004. Jacob Zuma fou destituït com Vicepresident el 2005 per nombroses al·legacions de corrupció i crim organitzat derivades de la condemna del seu assessor fiscal, Schabir Shaik, per delictes de corrupció i frau. La lluita interna dins del Congrés Nacional Africà es va desencadenar el desembre de 2007 quan Jacob Zuma es va imposar a Thabo Mbeki. Zuma va ser exonerat de responsabilitat pel Tribunal Superior de Petermaritzburg el 12 de setembre de 2008 i el 20 de setembre de 2008 Mbeki va presentar la seva dimissió per haver conspirat contra el líder del partit, Jacob Zuma, perquè fos processat per corrupció, i Kgalema Mothlanthe fou designat President de Sud-àfrica el 25 de setembre de 2008 fins que i el 9 de maig de 2009, després de la dimissió de Thabo Mbeki.
Després de la victòria del CNA a les eleccions legislatives de 2009 Jacob Zuma va ser designat president de la República i el desembre del 2012 va ser reelegit president de l'ANC.[6] Cyril Ramaphosa fou elegit president del CNA l'any 2017 i president de la República l'any 2018, després de la dimissió de Jacob Zuma, processat per corrupció, frau, extorsió i blanqueig de capitals.[7]
A les eleccions municipals de 2021, el Congrés Nacional Africà va rebre menys del 50% dels vots per primera vegada a tot el país en cap elecció des del final de l'apartheid.[8]
Resultats Electorals[modifica]
| Any | Líder | Vots | % | Escons Assemblea | +/- | Escons Consell | +/- | Govern |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1994 | Nelson Mandela | 12,237,655 | 62.65 | 252 / 400 |
Nou | 60 / 90 |
Nou | Coalició |
| 1999 | Thabo Mbeki | 10,601,330 | 66.35 | 266 / 400 |
 14
|
63 / 90 |
3
|
Coalició |
| 2004 | 10,880,915 | 69.69 | 279 / 400 |
13
|
65 / 90 |
2
|
Majoria absoluta | |
| 2009 | Jacob Zuma | 11,650,748 | 65.90 | 264 / 400 |
 15
|
62 / 90 |
3
|
Majoria absoluta |
| 2014 | 11,436,921 | 62.15 | 249 / 400 |
15
|
60 / 90 |
2
|
Majoria absoluta | |
| 2019 | Cyril Ramaphosa | 10,026,475 | 57.50 | 230 / 400 |
19
|
54 / 90 |
6
|
Majoria |
Referències[modifica]
- ↑ 324cat. «L'històric Congrés Nacional Africà celebra 100 anys», 08-01-2012. [Consulta: 10 desembre 2018].
- ↑ Keller, Bill «Mandela, Stunned by Massacre, Pulls Out of Talks on Black Rule» (en anglès). The New York Times, 24-06-1992.
- ↑ Van Baalen, Sebastian «The Microdynamics of Conflict Escalation: The Case of ANC-IFP Fighting in South Africa in 1990». Pax et Bellum Journal, vol. 1, 1, 2014, pàg. 14–20.
- ↑ «Elections '94». Independent Electoral Commission, 28-06-2008. [Consulta: 23 juliol 2022].
- ↑ Drogin, Bob. «Ex-Guerrillas, Exiles Named to Mandela Cabinet» (en anglès americà). Los Angeles Times, 07-05-1994. [Consulta: 23 juliol 2022].
- ↑ «Jacob Zuma». A: Enciclopèdia Espasa. 12. Espasa, 2011, p. 425. ISBN 978-84-670-3206-2.
- ↑ «South Africa's Jacob Zuma resigns after pressure from party» (en anglès). BBC, 15-02-2018. [Consulta: 26 maig 2024].
- ↑ «A landmark as South Africa's ANC dips below 50% support» (en anglès). AP News, 05-11-2021. [Consulta: 1r agost 2023].
Vegeu també[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Congrés Nacional Africà |
- Congrés Nacional Africà Arxivat 1997-01-02 a Wayback Machine. pàgina oficial
- Resposta del secretari general del CNA a la proposta de COSATU, 2004 Arxivat 2004-12-04 a Wayback Machine.
- "Avui senta bé ésser africà" Arxivat 2006-06-15 a Wayback Machine. - Thabo Mbeki, Ciutat del Cap, 8 de maig 1996
- «Congrés Nacional Africà». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.