Història de Mongòlia

La història de Mongòlia cobreix tots els esdeveniments dels pobles que han habitat els territoris de l'actual Mongòlia al llarg del temps.

Diversos imperis nòmades, inclosos els Xiongnu (segle III aC–segle I dC), els Sienpei (c. 93–234 dC), els Rouran (330–555), el Primer (552–603) i el Segon Kanat turc ( 682–744) i altres, van governar l'àrea de l'actual Mongòlia. El poble Khitan, que utilitzava una llengua paramongòlica, va fundar un imperi conegut com la dinastia Liao (916–1125), i va governar Mongòlia i parts de la Xina del Nord, Corea del Nord i l'actual Extrem Orient rus.

L'any 1206, Genghis Khan va ser capaç d'unir les tribus mongoles, forjant-les en una força de combat que va arribar a establir l'imperi contigu més gran de la història mundial, l'⁣Imperi mongol (1206–1368). Després de la fragmentació de l'Imperi mongol, Mongòlia va passar a ser governada per la dinastia Yuan (1271–1368) amb seu a Khanbaliq (actual Pequín) i administrada com a part de la província de Lingbei. El budisme a Mongòlia va començar amb la conversió i la difusió dels emperadors Yuan al budisme tibetà.

Després de l'enfonsament de la dinastia Yuan dirigida pels mongols el 1368, la cort Yuan es va retirar a l'⁣altiplà de Mongòlia, marcant l'inici de la dinastia Yuan del Nord (1368–1635). Els mongols van tornar als seus patrons anteriors de lluites internes i als seus antics mètodes xamanistes després del col·lapse de la dinastia Yuan. El budisme va ressorgir a Mongòlia als segles XVI i XVII.

A finals del segle XVII, Mongòlia va passar a formar part de la dinastia Qing dirigida pels Manxús. Durant la revolució de Xinhai, Mongòlia va declarar la independència de Qing però va haver de lluitar fins al 1921 per establir fermament la independència de facto i fins al 1945 per obtenir el reconeixement internacional. Com a conseqüència, Mongòlia va quedar sota una forta influència soviètica. El 1924 es va declarar la República Popular de Mongòlia, i la política mongola va començar a seguir els mateixos patrons que la política soviètica de l'època. Després de les revolucions de 1989, la revolució mongol de 1990 va conduir a un sistema multipartidista, una nova constitució el 1992 i una transició cap a una economia de mercat.

Prehistòria

El clima de l'Àsia central es va tornar sec després de la gran col·lisió tectònica entre la placa índia i la placa eurasiàtica. Aquest impacte va provocar la massiva cadena de muntanyes coneguda com a l'⁣Himàlaia. Les muntanyes de l'Himàlaia, el Gran Khingan i el Menor Khingan actuen com una paret alta, impedint que el clima càlid i humit penetri a l'Àsia central. Moltes de les muntanyes de Mongòlia es van formar durant els períodes del Neogen final i del Quaternari primerenc. El clima de Mongòlia era més humit fa centenars de milers d'anys. Mongòlia és coneguda per ser la font de descobriments paleontològics inestimables. Els primers ous de dinosaure científicament confirmats es van trobar a Mongòlia durant l'expedició americana de 1923 del Museu Americà d'Història Natural, dirigida per Roy Chapman Andrews.

Durant l'època de l'Eocè mitjà i final, Mongòlia va ser la llar de molts mamífers del Paleogen, amb Sarkastodon i Andrewsarchus entre els més destacats.

L'Homo erectus possiblement va habitar Mongòlia fa uns 800.000 anys, però encara no s'han trobat fòssils d'Homo erectus a Mongòlia. S'han trobat eines de pedra a la regió del sud, al Gobi, que podrien datar de fa uns 800.000 anys. Els jaciments prehistòrics importants són els dibuixos rupestres del Paleolític de la Khoid Tsenkheriin Agui (Cova del Nord del Blau) a la província de Khovd, i la Tsagaan Agui (Cova Blanca) a la província de Baiankhongor. S'ha trobat un assentament agrícola neolític a la província de Dornod. Les troballes contemporànies de l'oest de Mongòlia inclouen només campaments temporals de caçadors i pescadors. El nomadisme a cavall ha estat documentat per evidències arqueològiques a Mongòlia durant la cultura d'Afanasevo de l'Edat del Coure i del Bronze (3500–2500 aC).

L'àrea geogràfica coberta per la cultura de les tombes de llosa

La cultura de les tombes de llosa de finals del bronze i principis de l'edat del ferro, relacionada amb els protomongols, es va estendre pel nord, el centre i l'est de Mongòlia, la Mongòlia Interior, el nord-oest de la Xina (Xinjiang, muntanyes Qilian, etc.), Manxúria, Khingan Menor, Buriàtia, Óblast d'Irkutsk i Krai de Zabaikàlie. Aquesta cultura és la principal troballa arqueològica de Mongòlia de l'edat del bronze.

Detall de dues pedres de cérvol

Les pedres de cérvol (també conegudes com a pedres de ren) i els omnipresents Khirigsüürs (petits kurgans) són probablement d'aquesta època; altres teories daten les pedres dels cérvols als segles VII o VIII aC. Les pedres dels cérvols són megàlits antics tallats amb símbols que es poden trobar a tot el centre i l'est d'Euràsia, però que es concentren principalment a Mongòlia i Sibèria. La majoria de pedres de cérvol es troben associades amb tombes antigues; es creu que aquestes pedres són els guardians dels morts. Hi ha unes 700 pedres de cérvol conegudes a Mongòlia d'un total de 900 pedres de cérvol que s'han trobat a Euràsia central i Sibèria del Sud. La seva veritable finalitat i els seus creadors encara són desconeguts. Alguns investigadors afirmen que les pedres de cérvol estan arrelades en el xamanisme i es creu que van ser erigides durant l'edat del bronze, al voltant del 1000 aC, i podrien marcar les tombes de persones importants. Els habitants posteriors de la zona probablement les van reutilitzar per marcar els seus propis túmuls funeraris i potser per a altres finalitats. A Mongòlia, la zona del llac Baikal i les muntanyes Saian i Altai, hi ha 550, 20, 20 i 60 pedres de cérvol conegudes respectivament. A més, hi ha altres 20 pedres de cérvol al Kazakhstan i l'⁣Orient Mitjà (Samashyev 1992) i 10 més a l'oest, concretament a Ucraïna i parts de la Federació Russa, incloses les províncies d'⁣Oren burg i el Caucas, i prop del riu Elba (Mongolian History 2003). Segons HL Chlyenova, la imatge artística del cérvol es va originar a partir de la tribu Sak i les seves branques (Chlyenova 1962). Volkov creu que alguns dels mètodes d'elaboració d'art de pedra de cérvol estan estretament relacionats amb els escites (Volkov 1967), mentre que l'arqueòleg mongol D. Tseveendorj considera que l'art de la pedra dels cérvols es va originar a Mongòlia durant l'edat del bronze i es va estendre després a Tuvà i l'àrea del Baikal. (Tseveendorj 1979).

A prop d'⁣Ulaangom s'ha descobert un vast complex funerari de l'Edat del Ferro dels segles V-III, més tard utilitzat també pels xiongnu.

Abans del segle XX, alguns estudiosos van suposar que els escites descendien del poble mongol. La comunitat escita va habitar l'oest de Mongòlia als segles V-VI. L'any 2006, la mòmia d'un guerrer escita, que es creu que tenia uns 2.500 anys, era un home d'entre 30 i 40 anys amb cabells rossos, a les muntanyes d'Altai, Mongòlia.

En temps històrics, nòmades eurasiàtics es van concentrar a les terres d'estepes de l'Àsia central.

Al segle VIII aC, els habitants de la part occidental de Mongòlia eren evidentment indoeuropeus nòmades, ja siguin escites o yuezhi. A les parts central i oriental de Mongòlia hi havia moltes altres tribus que eren principalment del nord-est asiàtic en les seves característiques etnològiques.

Amb l'aparició d'armes de ferro al segle III aC, els habitants de Mongòlia havien començat a formar aliances de clans i vivien un estil de vida de caçadors i pastors. Els orígens dels habitants més moderns es troben entre els caçadors forestals i les tribus nòmades de l'Àsia interior. Habitaven un gran arc de terra que s'estenia generalment des de la península coreana a l'est, a través del nivell nord de la Xina fins a l'actual Kazakhstan i fins a les muntanyes del Pamir i el llac Balkaix a l'oest. Durant la major part de la història registrada, aquesta ha estat una zona de constant agitació d'on van sorgir nombroses migracions i invasions cap al sud-est (a la Xina) i cap al sud-oest (a Transoxiana —actual Uzbekistan, l'Iran i l'Índia) i a l'oest (a través d'Escítia cap a Europa).

Període antic

La zona de la Mongòlia moderna ha estat habitada per grups de nòmades des de temps antics. La població antiga tenia un estil de vida nòmada i caçadora i vivia bastant tranquil·la. Mentre que la major part de l'Euràsia central tenia un estil de vida nòmada similar, on era comú moure's dins i fora de les fronteres nacionals i barrejar-se amb diferents assentaments, la situació a les estepes mongoles era única perquè la migració estava limitada per barreres naturals com les muntanyes de l'Altai a l'oest, el desert del Gobi al sud i les terres gelades de Sibèria al nord, totes elles inadaptades per a la vida nòmada. Aquestes barreres limitaven enormement les migracions, tot i que també mantenien fora els invasors. Els clans a Mongòlia només s'aliaven amb altres clans mongols, amb els quals compartien la mateixa llengua, religió i forma de vida. Això seria un gran avantatge per unir el poble de Mongòlia contra l'amenaça dels imperis xinesos en expansió. Hi va haver conflictes repetits amb les dinasties xineses de Shang i sobretot de Zhou, que havien començat a conquerir i esclavitzar el poble mongol en una deriva expansiva. Durant el període dels Estats Combatents (475–221 aC) a la Xina, els estats del nord de Zhao, Yan i Qin havien començat a envair i conquerir parts del sud de Mongòlia. Quan la dinastia Qin va unir tots els regnes de la Xina en un sol imperi al segle III aC, la confederació Xiongnu s'havia format a les planes de Mongòlia, transformant tots els clans independents en un sol estat que va assegurar la seva seguretat i independència d'una expansió. Qin.

Estat xiongnu (209 aC–93 dC)

Imperi Xiongnu

L'establiment de l'imperi Xiongnu a Mongòlia al segle III aC marca l'inici de l'estatalisme al territori de Mongòlia.

La identitat del nucli ètnic dels xiongnu ha estat objecte d'hipòtesis variades i alguns estudiosos, entre ells Aleksei Oklàdnikov, Paul Pelliot i Byambyn Rinchen, van insistir en un origen mongol.

La primera aparició significativa dels nòmades es va produir a finals del segle III aC, quan els xinesos van repel·lir una invasió dels xiongnu (Hsiung-nu en romanització Wade-Giles) a través del riu Groc des del Gobi. Un exèrcit xinès, que havia adoptat la tecnologia militar xiongnu, amb pantalons i amb arquers muntats amb estreps, va perseguir els xiongnu a través del Gobi en una despietada expedició punitiva. Els murs de fortificació construïts per diversos estats en guerra xinesos es van connectar per fer una Gran Muralla de 2.300 quilòmetres al llarg de la frontera nord, com a barrera per a noves incursions nòmades.

El fundador de l'imperi Xiongnu va ser Toumen. Va ser succeït violentament pel seu fill Modu Shanyu, que després va conquerir i unificar diverses tribus. En el punt àlgid del seu poder, la confederació Xiongnu s'estenia des del llac Baikal al nord fins a la Gran Muralla al sud i des de les muntanyes de Tian Shan a l'oest fins a les serres del Gran Khingan a l'est. Al segle II aC, els xiongnu van dirigir la seva atenció cap a l'oest cap a la regió de les muntanyes Altai i el llac Balkaix, habitada per pobles nòmades de parla indoeuropea, inclòs Yuezhi (Yüeh-chih a Wade–Giles), que s'havien traslladat des de l'actual província de Gansu a la Xina com a resultat de la seva derrota anterior pels Xiongnu. Laq guerra endèmica entre aquests dos pobles nòmades va arribar al seu punt culminant a la darrera part del segle III i les primeres dècades del segle II aC; els xiongnu van triomfar. Aleshores, els yuezhi van emigrar cap al sud-oest on, a principis del segle II, van començar a aparèixer a la vall d'Oxus (la moderna Amu Darya), per canviar el curs de la història a Bactria, l'Iran i, finalment, l'Índia.

L'any 200 aC, la dinastia Han de la Xina va llançar una campanya militar al territori, intentant sotmetre els xiongnu. No obstant això, les forces xiongnu van emboscar i van encerclar l'emperador Han Gaozu a Baideng durant set dies. L'emperador Gao es va veure obligat a sotmetre's als xiongnu, i l'any 198 aC es va signar un tractat que reconeixia que tots els territoris al nord de la Gran Muralla haurien de pertànyer als xiongnu, mentre que el territori al sud de la Gran Muralla hauria de pertànyer als han. A més, la Xina es va veure obligada a casar-se amb princeses i pagar un tribut anual als xiongnu. Aquesta "aliança matrimonial" estava lluny de ser pacífica, ja que les incursions xiongnu a la fèrtil terra del sud no van cessar mai. Durant el període de l'emperador Wen, les incursions xiongnu van avançar cap a la Xina en sentit estricte, van devastar i fins i tot assetjar prop de la seva capital Chang'an. Això va continuar durant 70 anys fins al regnat de l'emperador Wu, les contraofensives massives del qual van devastar els xiongnu i els van enviar cap al camí de la decadència.

Els Xiongnu van tornar a atacar el nord de la Xina cap al 200 aC, descobrint que la Gran Muralla, inadequadament defensada, no era un obstacle seriós. A mitjan segle II aC, controlaven tot el nord i l'oest de la Xina al nord del riu Groc. Aquesta nova amenaça va portar els xinesos a millorar les seves defenses al nord, mentre reforçaven i milloraven l'exèrcit, especialment la cavalleria, i preparaven plans a llarg termini per a una invasió de Mongòlia.

El 176 aC, el domini dels xiongnu era de 4.030.000 km². La capital dels Xiongnu (Luut; Drac) estava situada a la vora del riu Orkhon, Mongòlia central.

Entre el 130 i el 121 aC, els exèrcits xinesos van fer retrocedir els Xiongnu més enllà de la Gran Muralla, debilitant el seu domini sobre la província de Gansu, així com sobre el que ara és Mongòlia Interior, i finalment els van empènyer al nord del Gobi cap a la Mongòlia central. Després d'aquestes victòries, els xinesos es van expandir a les zones més tard conegudes com a Manxúria, Mongòlia, la península de Corea i l'Àsia Interior. Els Xiongnu, tornant a dirigir la seva atenció cap a l'oest i el sud-oest, van atacar profundament la vall de l'Oxus entre el 73 i el 44 aC. Els descendents dels Yuezhi i els seus governants xinesos, però, van formar un front comú contra els Xiongnu i els van repel·lir.

Durant el següent segle, a mesura que la força xinesa s'anava afeblint, la guerra de frontera entre els xinesos i els Xiongnu va ser gairebé incessant. A poc a poc, els nòmades van obrir camí de nou cap a Gansu i la part nord de l'actual Xinjiang de la Xina. Aproximadament a mitjans del segle I dC, una dinastia Han oriental revitalitzada (25-220 dC) va recuperar lentament aquests territoris, tornant els xiongnu a les muntanyes d'Altai i les estepes al nord del Gobi. Durant la fi del segle I dC, després de restablir el control administratiu sobre el sud de la Xina i el nord del Vietnam que s'havia perdut breument al principi d'aquest mateix segle, l'Imperi Han Oriental va fer un esforç concertat per reafirmar la seva dominació sobre l'Àsia Interior. El concepte de Mongòlia com a potència independent al nord de la Xina es veu a la carta enviada per l'Emperador Wen de la dinastia Han a Laoshang Chanyu l'any 162 aC (enregistrada al Hanshu).

La identitat del nucli ètnic dels xiongnu ha estat objecte d'hipòtesis variades i d'alguns estudiosos, com ara A.Luvsandendev, Bernát Munkácsi, Henry Howorth, Rashpuntsag, Aleksei Oklàdnikov, Peter Pallas, Isaak Schmidt, Nikita Bitxurin i Byambyn Rinchen, van insistir en un origen mongol.

Hi ha moltes similituds culturals entre els xiongnu i els mongols, com ara la iurta al carro, l'arc compost, el joc de taula, l'arc de banya i la cançó llarga. Es creu que la cançó llarga mongol es remunta a almenys 2.000 anys. L'origen mític de la cançó llarga és esmentada en <i>Llibre de Wei</i> (Volum 113).

L'any 48 dC, l'imperi xiongnu es va afeblir perquè es va dividir en xiongnu del sud i del nord. Els xiongnu del nord van emigrar cap a l'oest. Van establir l'estat d'Üeban (160–490) al Kazakhstan modern i l'Imperi hunnic (370–469) a Europa. Els xianbei que estaven sota els xiongnu es van rebel·lar l'any 93 dC, posant fi a la dominació xiongnu a Mongòlia.

Les recents excavacions de tombes xiongnu al jaciment de Gol Mod a la província de Khairkhan de Arkhangai, van descobrir decoracions de bronze amb imatges d'una criatura semblant a l'unicorn i imatges de deïtats semblants a les deïtats grecoromanes. Aquests descobriments porten a la hipòtesi que els xiongnu tenien relacions amb el món grecoromà fa 2000 anys.

Estat de Xianbei (147–234)

Estat de Xianbei

Tot i que finalment els xiongnu s'havien dividit en dues parts l'any 48 dC, els xianbei (o Hsien-pei a Wade–Giles) s'havien traslladat (aparentment des de l'est) a la regió desocupada pels xiongnu. Els Xianbei eren la branca septentrional dels donghu (o Tung Hu, els Hu orientals), un grup protomongol esmentat a les històries xineses ja existents al segle IV aC. El llenguatge dels donghu es creu que és proto-mongòlic pels acadèmics moderns. Els donghu van ser un dels primers pobles conquerits pels xiongnu. Tanmateix, quan l'estat xiongnu es va debilitar, els Donghu es van rebel·lar. Cap al segle I dC, s'havien desenvolupat dues principals subdivisions dels Donghu: el protomongol xianbei al nord i el wuhuan al sud.

Els xianbei van guanyar força a partir del segle I dC i es van consolidar en un estat sota Tanshihuai el 147. Va expulsar els xiongnu de Jungària, i va empènyer els dingling al nord dels saians, assegurant així el domini dels elements mongols en el que ara és Khalkha i Txahar. Els xianbei van repel·lir amb èxit una invasió de la dinastia Han el 167 i van conquerir zones del nord de la Xina el 180.

Hi ha diverses hipòtesis sobre la llengua i els vincles ètnics dels xianbei i la versió més acceptada suggereix que els xianbei eren un grup ètnic mongol i les seves branques són els avantpassats de molts pobles mongols com els rouran, khitan i menggu xibei, que es creu que eren els protomongols. El governant de l'estat de Xianbei va ser elegit per un congrés de la noblesa. Els xianbei utilitzaven comptadors de fusta anomenats Kemu com una forma de comunicació no verbal. A més de la ramaderia extensiva, els Xianbei també es dedicaven en una escala limitada a l'agricultura i l'artesania. Els xianbei es van fragmentar al segle III.

Els xianbei van establir un imperi que, tot i que va durar poc, va donar lloc a nombrosos estats tribals al llarg de la frontera xinesa. Entre aquests estats hi havia el dels toba (T'o-pa a Wade–Giles), un subgrup dels xianbei, a la província de Shanxi de la Xina moderna.

Els wuhuan també van ser prominents al segle II, però van desaparèixer després; possiblement van ser absorbits per l'expansió occidental dels xianbei. Els xianbei i els wuhuan utilitzaven arquers muntats en la guerra i tenien líders de guerra temporals en lloc de caps hereditaris. L'agricultura, més que el nomadisme complet, era la base de la seva economia.

El control xinès sobre parts de l'Àsia interior no va durar més enllà dels primers anys del segle II dC i, quan la dinastia Han Oriental va acabar a principis del segle III dC, la seva sobirania es va limitar principalment al corredor de Gansu. Els xianbei van poder fer incursions en una Xina afectada per la inestabilitat interna i la desintegració política. L'any 317 tota la Xina al nord del riu Yangtze (Chang Jiang) havia estat envaïda per pobles nòmades: els xianbei del nord; alguns vestigis dels xiongnu del nord-oest; i el poble Chiang de Gansu i Tibet (actual Regió Autònoma Xizang de la Xina) de l'oest i el sud-oest. El caos va prevaler mentre aquests grups lluitaven entre si i repel·lien els esforços inútils dels regnes xinesos fragmentats al sud del riu Yangtze per reconquerir la regió.

Els tuoba, una facció dels xianbei, va establir l'imperi Tuoba Wei més enllà de Mongòlia pròpiament dita al nord de la Xina l'any 386. A finals del segle IV, la regió entre el Yangtze i el Gobi, incloent-hi gran part del Xinjiang modern, estava dominada pels tuoba. Sorgint com l'estat parcialment influenciat per la cultura xinesa de Dai entre el 338 i el 376 dC a la zona de Shanxi, els tuoba van establir el control sobre la regió com a Wei del Nord (386-533 dC). Els exèrcits de Wei del nord van fer retrocedir els rouran (també coneguts com a Ruru o Juan-Juan pels cronistes xinesos), un poble mongol nòmada recentment sorgit a les estepes al nord de les muntanyes d'Altai, i van reconstruir la Gran Muralla. A mitjans del segle V, el Wei del Nord havia penetrat a la conca del Tarim a l'Àsia interior, igual que els xinesos al segle II. A mesura que l'imperi creixia, però, els costums tribals dels tuoba van ser suplantats pels dels xinesos, una evolució no acceptada per tots els tuoba. Tuoba Wei va existir fins al 581.

Estat de Rouran (330–555)

Kanat de Rouran

Àsia l'any 400, mostrant el Kanat de Rouran, el Wei del Nord de Tuoba, el Regne Tuyuhun de Xianbei, Liang del Sud, Yan posterior i els estats d'Üeban i Liang del Nord dels xiongnu.

El Kanat de Rouran cap al 500 dC

Una branca dels xianbei, els rouran (també coneguts com a Nirun) es van consolidar sota Mugulyu. A finals del segle V, els Rouran van establir un poderós imperi nòmada que s'estenia generalment més al nord que la dinastia Wei del Nord. Probablement va ser els rouran el sprimer que va utilitzar el títol de kan. Els rourans van governar Mongòlia, l'est de Kazakhstan, part de Gansu, el nord de Xinjiang, la Mongòlia Interior, parts del nord-est de la Xina i el sud de Sibèria. L'⁣Imperi heftalita va ser un estat vassall dels rouran durant 100 anys. Shelun va assumir el títol de Khagan l'any 402 marcant l'establiment de l'estat del Kanat de Rouran. Els tuoba van fer llargues guerres contra el Kanat Rouran. Els turcs d'Altai que eren súbdits dels rourans es van revoltar el 552 establint el Kanat turc. El Kanat de Rouran va ser finalment derrotat pels turcs el 555. Part dels rourans van abandonar l'actual territori de Mongòlia. Diversos historiadors sostenen que van establir el Kanat d'Avari entre el riu Danubi i les muntanyes dels Carpats. Els rourans que es van quedar a Mongòlia es van convertir en els avantpassats de les tribus tàrtares. Els tàrtars i altres tribus mongoles van viure a la part oriental de Mongòlia durant el període turc. Altres mongols que van emigrar cap a l'est van tornar al segle VIII.

Període anterior a Genguis Kan

Al nord del Gobi, a les muntanyes Altai, Khangai i Kentei vivien un gran nombre de tribus d'ètnia altaica, mongoles, turques i evenkis. Tot i parlar diferents llengües, la seva aparença, costums i forma de vida era idèntica.

Un dels pobles principals turcomongols era els dels naiman o naïman, que habitaven probablement l'actual districte del Kobdo, i del costat d'Ubsa Nor, fins a l'Irtix negre i el Zaisan Nor, i d'altra part fins al Selenga Superior.

Al nord dels naiman, a l'alt Ienissei, vivien els kirguís, turcs, els caps dels quals portaven el títol d'inal, que el 840 havien expulsat als uigurs de la regió de l'Orkhon, per ser expulsats al seu torn el 920 per una incursió dels kitan, i havien restat nòmades en aquesta zona (l'alt Ienissei) sense tenir cap paper històric.

Els kerait o keraït (també karait) eren dels més poderosos junt amb els naiman; no se sap prou bé quines terres ocupaven; en general se'ls assigna al sud del riu Selenga, a l'alt Orkhon, el Tula i l'Ongkin, però alternativament se suposa que els naiman podrien arribar fins a la regió de Karakorum, i a l'est estarien els kerait.

Al nord dels kerait, al curs inferior del Selenga, vivien els markit (märkit).

Al nord dels markit, a l'oest del llac Baikal, vivien els oyirat o oirat.

A l'extrem nord de Manxúria, entre l'Argun i l'Amur, on avui dia viuen els solon d'ètnia tungús, vivien els qui foren els seus ancestres, els solang.

Al sud dels solang, a la riba sud del riu Kerulen, cap a Buir Nor i fins al Khingan, vivien els nòmades tàtars.

Una tribu de nom djelair o djelaïr, classificada entre els mongols, vivia al sud de la confluència entre el riu Khilok i el Selenga, és a dir, prop de l'Onon, però era probablement una tribu turca vassalla dels mongols.

Els mongols, en sentit històric, vivien al nord-est de la moderna Mongòlia. El nom de mongols apareix per primer cop a l'època Tang, com una de les tribus del grup Che-wei al baix Kerulen i al Khingan del nord, anomenada pels xinesos mong-wou o mong-wa. No fou fins al temps de Genguis Kan que el nom es va donar al conjunt de pobles de llengua mongola.

Les llegendes mongoles, recollides per Rashid al-Din, diuen que el poble fou vençut pels turcs i s'havia refugiat a les muntanyes de l'Erkene-kun, en una època incerta però que la majoria dels historiadors situa al segle ix; més tard van descendir d'aquesta zona cap al Selenga i l'Onon. Les llegendes parlen de l'ancestre mítica Alan-qo'a, que a la mort del seu marit Dobun-mergan, va concebre d'un raig de llum l'ancestre dels mongols, Nirun, del qual Bodontchar fou l'avantpassat, a la vuitena generació, de Genguis Kan.

Al segle xii els mongols estaven dividits en diversos ulus (grans tribus). Aquestes tribus eren independents entre si, i sovint es feien la guerra, a més de lluitar contra els veïns, especialment els tàtars. La família de Genguis Kan pertanyia al clan (omuk) dels qiyat (kiyat); després del triomf de Genguis, les tribus es van reorganitzar entre les que derivaven de l'ulus qiyat i les altres.

Una tribu de nom djelaïr, classificada entre els mongols, que vivia al sud de la confluència entre el riu Khilok i el Selenga, és a dir, prop de l'Onon, era probablement una tribu turca vassalla dels mongols i assimilada per aquests des del temps de l'heroi llegendari mongol Qaidu.

Sistemes de vida

Les tribus mongoles tenien dos sistemes de vida al segle xii: de pastors al costat de les estepes; i de caçadors i pescadors a la part dels boscos i rius; els seus dominis estaven entre la zona d'estepa i quasi desèrtica al sud, i la zona de boscos al nord. El seu origen de poble de bosc es detecta en l'ús que fan avui encara de botes de fusta en comptes dels odres de pell o cuir com altres pobles esteparis. Les tribus estepàries de pastors (ke'er-un irgen) canviaven de lloc sovint a la recerca de pastures i allà on paraven aixecaven les tendes, comunament anomenades yurtes (encara que no era aquest el seu nom); les tribus dels boscos vivien en coves o barraques de fusta.

Aristocràcia dirigent

Les tribus pastores eren més riques amb una aristocràcia forta i influent: els caps portaven el títol de bagadur o ba'aatur (equivalent a 'cap segon') i noyan (equivalent a 'cap') i també el de setchen o setsen ('savi' en mongol) bilgä ('savi' en turc) i l'ai-tsi o taitchi ('príncep' en xinès); l'aristocràcia tenia la missió de trobar terres de pastura (nuluk) i d'assegurar el nombre de clients i esclaus que s'encarreguessin dels ramats i les tendes.

Altres classes socials

Aquesta aristocràcia dirigia les altres classes socials: els guerrers, persones lliures (nökud), els comuns (qaratxu o arad), i els esclaus (bagul). Els esclaus eren de dues menes: els individuals, que pertanyien a un individu, i els col·lectius, tribus vençudes que passaven a tenir consideració d'esclaus, encara que eren més aviat vassalls i servents dels vencedors, que es cuidaven dels ramats i servien com auxiliars en la guerra. En canvi l'aristocràcia de les tribus dels boscos (hoïn-irgue) no tenia un paper tan important: la influència principal era la dels xamans; quan un xaman reunia també la condició de sobirà, prenia el títol de baqi (o bagui), que en temps de Genguis Kan portaven els caps dels oirat i dels markit.

Els xamans mongols s'anomenaven en antic turc com a qam, en mongol com a böga o xaman, i en xinès xan-man (procedent de la transcripció xinesa del tungús).

Els pastors estaven un xic més civilitzats; tenien contactes amb els uigurs del Gobi central, amb els kitan del Leao-ho o amb els jin de Pequín. No tenien ciutats, però formaven grans campaments per grups (aïl) i les iurtes (guer) portades en carros de rodes (qara'ulai terguen o qasaq terguen) s'agrupaven en cercles (quriyen), embrió de futures viles.

Societat

La iurta de feltre (guer) constituïa un avançament sobre la cabana de fusta dels caçadors; era fàcil de plegar. Va esdevenir amb el temps un lloc espaiós i confortable i, amb els seus folres i terres de tapissos, vertaders palaus errants; fins i tot disposaven d'un tub d'aire que servia també de fumeral. Els guers es van anar empobrint amb la decadència mongol fins al segle xx, quan van anar desapareixent. L'aplicació del nom iurta al guer és impròpia. El guer era rodó i requeria un gran nombre de pals; fou inicialment usat pels caçadors del bosc, però es va desenvolupar i engrandir per ser usat pels pastors.

Els pastors utilitzaven inicialment la tenda plana, llarga i baixa, anomenada maikhan, fàcil de confeccionar pels nòmades que vivien a les estepes. Quan els pastors van adoptar la tenda de feltre o guer, la carregaven en carros de rodes, cosa que facilitava el transport en terrenys plans i el seu muntatge; el conjunt de guers esdevenia una veritable ciutat. Aquest transport es va perdre amb el temps.

L'estepa mongola

Quan els mongols van dominar l'Orkhon al segle xii aquesta zona portava molt de temps en estat salvatge; després de la conquesta kirguís del 840, la incipient agricultura iniciada pels turcs orientals i els uigurs va desaparèixer. Es nota una diferència cultural important entre els turcs i els mongols, que en deixa percebre una neta superioritat dels primers; la conquesta del kirguís del 840 havia aturat de cop la civilització maniquea que els uigurs havien introduït a la zona, i quan foren expulsats el 920, la zona va caure en el caos tribal.

Primer estat mongol

La tradició ja parla d'un primer intent de crear l'estat de la nació mongola (ulus-irgen) al segle xii. El cap mongol Qaidu (Kaidu) va adquirir un cert poder.

El seu besnet, Qabul (Kabul), que portava el títol reial (Qabul Khan) i pòstumament el títol imperial (Qabul kakhan), va ser el primer que va gosar enfrontar-se als reis Jin (jurchen) de la Xina del nord; els fets sobre aquest personatge són dubtosos i podria tractar-se de representacions al·legòriques de les lluites dels Jin i els nòmades entre 1135 i 1139. Fou el pare de Qutula khan, que va combatre els jurtxets i tàtars. Al temps de la redacció de la Història secreta (vers 1240) Qutula kakhan ja era un heroi llegendari. Probablement fou derrotat pels jurtxets, ja que els seus fills Jotxi i Altan no consta que portessin cap títol reial, tot i que en la Història secreta, per donar una continuïtat dinàstica, s'atribueix a Altan el títol de kakhan. Cal suposar que vers el 1161 el primer estat mongol fou destruït pels Jin i tàtars i que la derrota de Qutula kakhan va donar pas altre cop a la reaparició dels territoris entre gran nombre de tribus (ulus), clans i sub clans sense cap unitat.

La tradició genguiskhànida associa a Yesuqeï (Yesugei), el pare de Genguis Kan, a la línia dels antics reis.

Genguis Kan

• Article principal: Genguis Kan

Genguis Kan

Joventut

Anomenat Temujin en néixer, era fill de Yesugei, cap de la tribu (ulus) dels borjigid, i del clan qiyat. Segons les creences mongoles, va nàixer amb un coàgul de sang a la mà, signe del seu futur destí. El 1162, sent encara un nen, es convertí en cap de la seva tribu a causa de la mort del seu pare, assassinat pels tàrtars. Rebutjant ser dirigit per un nen, el seu clan l'abandonà amb sa mare. Passà els anys següents amb la seva família seguint la forma de vida dels nòmades. Fet presoner per una tribu rival, poc després aconseguí escapar amb l'ajuda d'un dels seus captors. A l'edat de 20 anys, conegué la seva futura dona, Borte, i la tribu li oferí una pell de marta. La llegenda diu que s'hi casà després de salvar-la de les mans d'uns segrestadors.

Unió de les tribus

En aquest període, els pobles nòmades de l'Àsia central estaven dividits i eren fàcilment manipulats pels pobles sedentaris dirigits per reis poderosos, com els de la dinastia Jin del nord de la Xina. Aliat dels xinesos, el jove Temujin intervingué en les lluites contra els seus adversaris, principalment els tàtars, el poble mongol més potent. Forjant sòlides amistats entre els caps dels clans mongols, Temujin començà una política de guerres i d'aliances que el conduïren a convertir-se en el senyor dels mongols el 1206.

Fundació de l'imperi

L'Imperi mongol al segle XIII

Un kuriltai (consell de caps mongols) donà a Temujin el títol de Genguis Kan, que significa 'Cap Suprem'. Pertanyia a una tribu mongola, de religió xamanista, que havia dominat la Mongòlia oriental fins que, a mitjans del segle xii, fou gairebé anorreada pels tàtars. Temujin trobà refugi a l'Ulan Bator, entre la tribu nestoriana comandada per Togrul (el preste Joan de Marco Polo). Ajudat per aquest i al capdavant d'un poderós exèrcit inicià diverses campanyes, que el conduïren a l'extermini dels seus rivals (tàtars, 1198-1202; karaits, 1203; etc.). El 1206 fou elegit cap suprem de tota Mongòlia per l'assemblea dels prínceps mongols i emprengué la conquesta de la Xina, dominada pels tanguts i pels evenkis (presa de Pequín, 1215). A l'oest s'enfrontà amb els xas (shahs) de Coràsmia (Khwarizm), a qui arrabassà Bukharà (1219) i Samarcanda (1220), mentre que les seves tropes arribaven a l'Azerbaidjan i a la Rússia meridional. El 1221 passà l'Oxus i entrà a Balkh; saquejà també Gazni, Herat i Merw. L'èxit de Genguis Kan, més enllà dels seus dots de guerrer, fou degut a l'organització que proporcionà el rudiment de llei imperial mongòlica (yasa) donada al conjunt de tribus que unificà. El seu imperi (de la mar Càspia a Corea) no durà gaire, car, en morir, el repartí entre els seus fills.

Com a nou emperador desenvolupà una nova organització militar basada en el sistema decimal, dividint els exèrcits en grups de 10, 100, 1.000 i 10.000 (tumen). Els soldats duien les seves famílies i cavalls amb ells; cada genet disposava de tres o quatre cavalls.

La campanya de la Xina

El 1206, Genguis Kan va iniciar la invasió de la Xina, la qual estava dividida en quatre regnes. En la frontera ja havien començat a perdre la lleialtat cap als chin, que en foren els primers a capitular. Un cop acabada aquesta campanya, ja tenia una bona base per atacar als yuchen. El conflicte que Genguis Kan va tenir amb la dinastia xinesa de Xia Occidental des de l'època del kuriltai, donà lloc a la primera guerra de conquesta de l'emperador. Aquesta conquesta acaba amb un acord de pau el 1209, en què l'emperador de Xia Occidental reconegué la seva inferioritat. L'atac als xin s'enfocà com un conflicte de caràcter nacional i ètnic en el qual els pobles turcomongols s'unien contra els pobles que ocupaven les províncies septentrionals de la Xina. D'aquesta forma els onguts que custodiaven les fronteres septentrionals dels xin i altres pobles com els ch'i-tan (kitan) es van unir amb rapidesa a la causa mongola. Així Genguis Kan va arribar fins a Pequín el 1214, encara que la ciutat fou presa un any més tard per Muqali, un dels seus generals, perquè es requerí l'atenció del Gran Khan a l'oest.

Família

Chabi, primera muller de Khublai Khan

Temujin va tenir quatre germans i una germana:

• Khasar (germà)
• Khajiun (germà)
• Temüge (germà)
• Temülen (germana)

Amb la seva dona Borte va tenir quatre fills:

• Jotxi (1185-1227) (de paternitat dubtosa)
• Txagatai (—1241)
• Ogodei (—1241)
• Tolui (1190-1232)

Els seus quatre fills participaren en les campanyes de Genguis i varen esdevenir Khan de diferents kanats, però va ser Ogödei (Ogodei) qui fou Gran Khan. Genguis Kan va morir el 1227.

Herència

El de Genguis Kan fou el darrer imperi tribal de la història universal, hereu dels milers d'anys de guerres entre les tribus nòmades i el món civilitzat, dels antics enfrontaments dels caçadors i els pastors contra el camperols. El xoc entre la cultura nòmada i urbana no acabaria amb Genguis Kan, però no ha tornat a assolir els nivells a què arribà amb el cabdill mongol.

L'any 1937 l'ànima de Genguis Kan va desaparèixer del monestir budista de Mongòlia Central, situat al costat del riu de la Lluna, al costat de les muntanyes negres de Shanj, on els lames l'havien protegit i venerat durant segles i segles. Durant els anys trenta, soldats a les ordres de Stalin executaren uns trenta mil mongols en una sèrie de campanyes contra la cultura i la religió d'aquest poble. Els soldats saquejaren els monestirs, mataren els monjos, violaren les monges, destrossaren tots els objectes religiosos, espoliaren les biblioteques, cremaren les escriptures i destruïren els temples. Segons s'explica, algú va rescatar secretament l'encarnació de l'ànima de Genguis Kan del monestir de Shanj i, per protegir-la, la va traslladar a la capital, Ulan Bator, on finalment va desaparèixer. Avui dia Genguis Kan ha esdevingut el símbol d'una Mongòlia que s'esforça a definir la seva identitat. La seva cara apareix a les etiquetes de vodka i als bitllets de banc.

Primera regència

• Article principal: Tului

El quart fill de Genguis Kan, Tolui, com el més jove, era segons el dret mongol l'otchigin o odjigin, guardià de la llar, i per tant hereu del patrimoni patern primitiu a la regió entre el Tula, l'alt Onon i l'alt Kerulen. Bon general, però alcoholitzat, va morir amb 40 anys el 9 d'octubre de 1232, després d'una eficient campanya a Henan. La seva dona era una princesa kerait de nom Sorgaqtani o Sorgaqtani (neta de Wang Khan), i era nestoriana.

Inicialment Tolui va rebre la regència a l'espera de l'elecció d'un gran kan (1227-1229) i rebé l'urdus patern (el palau i tendes del pare) i 101.000 soldats.

Ogodei

• Article principal: Ogodei

A la primavera del 1229 es va celebrar el gran kuriltai a la riba del Kerulen. Segons la voluntat de Genguis Kan, Ogodei en fou escollit, probablement el 13 de setembre del 1229. La residència ordinària es va establir a Karakorum.

Campanya contra el Khwarizm

Djalal al-Dun Manguberti, el khwarizmshah refugiat a Delhi amb Iltumish (1221), havia aprofitat la sortida dels mongols (1224) per a recuperar tot Pèrsia i l'Azerbaidjan. El 1230 Ogodei va enviar a Pèrsia un exèrcit de 30.000 soldats per fer front a la inesperada restauració dels khwarizmshahs, sota la direcció del general i noble Tchormaghan. A l'hivern del 1230 al 1231 van arribar a l'Iran pel Khorasan i Rayy, i es van dirigir de dret a l'Azerbaidjan abans que Djalal al-Din, que generalment vivia a Tabriz, pogués reunir les seves forces. Djalal s'esverà i va fugir cap a la plana del Moghan o Mukan, i cap a l'Arran, prop de la desembocadura dels rius Araxes i Kura, i d'allí va passar al Diyarbekir, perseguit pels mongols, i a les muntanyes d'aquest regió fou obscurament assassinat per un camperol kurd (15 d'agost de 1231).

Campanya a la Xina

Ogodei també va fer una campanya contra els jurchen (dinastia Jin) a partir del 1231 que culminà amb una sèrie de victòries fins que el rei Jin es va suïcidar (febrer o març del 1234). Els Song xinesos van ajudar els mongols amb alguns contingents d'infanteria i en recompensa Ogodei cedí a l'Imperi Song alguns districtes al sud-est del modern Henan, però no van quedar satisfets, ja que volien tot l'Henan; per això van atacar als mongols i es va lliurar una guerra que durà del 1234 al 1239.

Conquesta de Corea

El 1231 els mongols van conquerir la capital de Corea Kai-syeng (nord-est de la moderna Seül) el desembre d'aquell any, i el país quedà sota protectorat governat per 72 darugatchi, però aquests van ser massacrats el 1232 per ordre del rei de Corea Ko-tjong, que es va refugiar tot seguit a l'illot de Kang hua a l'oest de Seül (juliol del 1232). L'exèrcit d'Ogodei ocupà sòlidament Corea el 1236, però la cort coreana es va mantenir a l'illot i encara que després de 1241 envià ambaixades declarant el seu vassallatge, va restar durant trenta anys sense control.

Operacions a Pèrsia i Àsia Menor

• Article principal: Tchormaghan

El general Tchormaghan va restar deu anys al front de l'exèrcit mongol acampat al nord-oest de Pèrsia, generalment a la plana del Moghan i de l'Arran, dedicat al pillatge, primer a Armènia i l'Azerbaidjan (Maragha i Tabriz) i al Diyarbakir i Arbela, després cap al Caucas (Gandja) i Geòrgia, on la reina Russudan va haver de fugir de Tbilisi cap a Kutaisi (probablement el 1236), i la regió de Tbilisi quedà sota protectorat mongol; el 1239 Tchormaghan va anar a la Gran Armènia (Kars i Ani). El 1242 Baidju va succeir com a governador a Tchormaghan (mort el 1241) i va governar Pèrsia del 1242 al 1256. Baidju atacà el soldanat seljúcida de Rum o Konya, assaltà i saquejà Erzurum (1242) i després derrotà l'exèrcit seljúcida dirigit pel mateix soldà a Kozadagh, prop d'Erzindjan (26 de juny de 1243); després d'aquesta victòria el general mongol va entrar a Sivas. Tokat i Qaisariya, que van voler resistir, foren saquejades i parcialment destruïdes. Kai Khosraw va implorar la pau i la va obtenir a canvi de declarar-se vassall del gran kan. Ara els mongols eren veïns dels romans d'Orient de l'Imperi de Nicea.

El rei de l'Armènia Menor, Hethum I (1226-1269), va tenir l'habilitat de posar-se voluntàriament sota sobirania del gran kan, que protegia al seu regne dels seljúcides i dels mamelucs (1244). El 1245 Baidju va ocupar Khelat i Amida, i la primera fou donada als seus vassalls georgians. L'atabeg de Mosul, Badr al-Din Lulu, polític prudent, va reconèixer espontàniament, com havia fet el rei de l'Armènia Menor, la sobirania del gran kan.

Campanya europea

• Article principal: Subotai

El 1234 Ogodei ordenà a Batu Khan dirigir un gran exèrcit de 150.000 soldats cap a Europa. La direcció efectiva de l'expedició correspongué al general Subotai, que tenia llavors uns 60 anys. L'expedició començà el 1236 i va durar fins al 1242. El 1236 fou destruït el Regne búlgar del Kama; el 1237 els mongols ataquen als turcs pagans, nòmades i salvatges, de les estepes russes, als quals els musulmans anomenaven turcs qiptxaq; els turcs es van sotmetre i van formar el gruix principal de la població del futur kanat de Batu (conegut com a Kanat de Qiptxaq o com a Horda d'Or); la darrera resistència dels qiptxaq fou liquidada el 1238 per Berke; el cap qiptxaq Kutan emigrà amb 40.000 tendes cap a Hongria, on es va fer cristià.

Entre finals del 1237 i 1239 els mongols ataquen els principats russos (Riazan el 21 de desembre de 1237), Kolomna, Moscou (febrer del 1238), Suzdal i Vladímir (14 de febrer de 1238). Yuri II de Suzdal fou derrotat i mort en una batalla a la vora del Sita o Siti, afluent del Mologa, el 4 de març de 1238. Altres destacaments mongols saquejaren Yaroslav i Tver. Nóvgorod se'n salvà pel desglaç, que va fer intransitables els camins.

L'hivern següent les operacions es van reprendre en direcció cap a Ucraïna; Txernigov fou saquejada i seguidament conqueriren Kíev (6 de desembre de 1240), que fou parcialment destruïda. Després assolaren el Principat d'Halicz o Galitzia, el príncep del qual, Daniel, va fugir a Hongria.

L'hivern del 1239 al 1240 els mongols van acabar de sotmetre les estepes de Rússia meridional, i sota direcció de Mongke van ocupar Maghas, capital dels alans o ases (asod en mongol).

L'hivern del 1240 l'exèrcit de Batu, sota la direcció de Baidar i Qaidu, va marxar contra Polònia. Van creuar el Vístula glaçat (13 de febrer de 1241) i saquejaren Samdomierz; arribaren fins als afores de Cracòvia; un exèrcit polonès fou derrotat a Chmielnik (18 de març de 1241). Cracòvia fou cremada pels mongols, que seguidament entraren a Silèsia sota la direcció de Baidar i van creuar l'Oder a Ratibor. El duc Enric els va fer front amb 30.000 soldats, que foren derrotats el 9 d'abril de 1241 en la batalla de Legnica; tot seguit els mongols van entrar a Moràvia, i assolaren el país, però sense poder ocupar la ciutat d'Olmutz. De Moràvia, aquesta part de l'exèrcit mongol es va dirigir cap a Hongria, on ja operava la resta de l'exèrcit, sota la direcció del mateix Batu i del general Subotai.

Als Carpats, entre Inghvar i Munkacz, fou derrotat el comte palatí encarregat de la defensa (12 de març de 1241); tres cossos d'exèrcit mongol es van reunir prop de Pest entre el 2 i el 5 d'abril. A Pest el rei Béla IV reunia al seu exèrcit; la batalla comença el dia 7 d'abril; els mongols van retrocedir en direcció a la confluència del riu Sayo i el Theiss; al sud de Mohi, a la confluència, Subotai derrota els hongaresos (11 d'abril de 1241). Pest fou assaltada i cremada i el rei Béla IV fugí cap a la mar Adriàtica. Tot el país fins al Danubi fou dominat i només algunes fortaleses hi resistiren. El juliol del 1241 els mongols arriben a Neustadt, prop de Viena. Batu creua el Danubi glaçat el 25 de desembre de 1241 mentre Qada'an, enviat en persecució del rei Béla IV, refugiat a Croàcia (a les Illes dàlmates), arriba fins a Spalato i Cattaro (que fou saquejada) per tornar després a Hongria (març de 1242).

Mort d'Ogodei

L'11 de desembre de 1241 mor Ogodei. Això va provocar l'evacuació d'Hongria pels mongols. Passen per Bulgària i retornen cap a la mar Negra (primavera del 1242) i l'hivern del 1242 a 1243, per Valàquia i Moldàvia, i Ucraïna van arribar a les seves bases del Volga.

Segona regència

• Article principal: Toragana

La regència de l'imperi a la mort d'Ogodei fou confiada a la vídua khatun Toragana, que va tenir el poder entre 1242 i 1246. Ogodei havia destinat al tron el seu tercer fill Qutchu, però aquest mor en la guerra contra els Song (1236) i el seu lloc el va ocupar el fill gran de Qutchu, Chiramon. Però Toragana volia fer nomenar gran kan el seu fill Guyuk. Toragana tenia el suport del vell Txagatai, que li havia fet confiar la regència, però va morir el 1242. Llavors el germà petit de Genguis Kan, Temugé Otchigin (els territoris del qual s'estenien per la Mongòlia oriental i la regió de Girin) es va dirigir amb soldats cap als territoris imperials amb intencions poc clares. Però l'arribada de Guyuk des d'Europa al seu ulus del Iemil, va estabilitzar la situació. D'altra banda, Batu Khan era enemic personal de Guyuk, que l'havia desobeït en la campanya a Europa, i va retardar tant com va poder el kuriltai per a l'elecció del nou gran kan, i quan finalment fou convocat va excusar la seva assistència al·legant una malaltia.

Guyuk

• Article principal: Guyuk

El kuriltai per l'elecció es va celebrar a la primavera o estiu del 1246 prop del llac Kuku Nor, a les fonts de l'Orkhon, i no lluny de Karakorum. Conforme als desitjos de la regent, Guyuk fou escollit i entronitzat el 24 d'agost de 1246. Guyuk només ho acceptà si l'imperi restava hereditari de la seva línia, condició que fou aclamada pels presents. Al cap de dos o tres mesos va morir Toragana.

Guyuk afavoria lleugerament als cristians, però mantenia la neutralitat i la tolerància habitual. El nou gran kan era sever i gelós del seu poder. Considerava que durant el regnat d'Ogodei i la regència de Toragana, el poder de l'estat s'havia reduït, i estava disposat a retornar al poder del gran kan com en temps de Genguis Kan. Va fer investigar la conducta del seu besoncle, Temugé Otchigin, que havia tractat d'atacar la regent, i va castigar el seu entorn. El kan de l'Ili, Txagatai, que havia mort el 1242, havia transmès la seva herència al seu net Kara Hulagu, però Guyuk el va fer deposar i nomenà al seu lloc el fill gran de Txagatai, Yissu Mangu, que era amic seu personal (1247).

Guyuk envià a Pèrsia un home de confiança, Eldjigidai, com una mena d'alt comissari, que del 1247 al 1251 governà superposat al general Baidju, comandant de l'exèrcit mongol del Mughan. A l'Extrem Orient l'administrador financer de les províncies xineses, Abd al-Rahman, fou executat acusat de prevaricació, i substituït per Masud Yalawatch. El kerait Tchinqai (que era nestorià) recuperà el seu càrrec de camarlenc imperial. Geòrgia fou repartida entre els dos pretendents: Lacha el Kartli i Narin (fill de la reina Russudan) l'Imerètia. Al Soldanat de Rum o Konya, el tron fou donat a Kilidje Arslan IV en preferència sobre el seu germà gran Kai Kabus II, que regnava fins aleshores.

Per aturar l'autonomia creixent de les diverses branques genguiskhànides, Guyuk va començar per la branca de Jotxi o jocida, és a dir, amb Batu Khan. Al començament del 1248 es preparava una guerra entre Guyuk i Batu, guerra que semblava inevitable, quan Guyuk, a causa de l'abús de l'alcohol i el sexe, va morir probablement l'abril del 1248.

Tercera regència

• Article principal: Oghul Qaïmich

La regència va passar a la seva vídua Oghul Qaïmich. La regent volia fer atribuir el tron a un dels prínceps de la línia d'Ogodei, bé Chiramon (nebot de Guyuk) o encara millor al fill que ella havia tingut amb Guyuk, de nom Kutcha. Però el deganat de la casa genguiskhànida el tenia Batu Khan, i aquest volia excloure'n la branca d'Ogodei (Ogodeïdes), i es va aliar amb la vídua de Tului, Sorgaqtani o Soyurghaqtani, princesa kerait (neboda del wang khan Togrul Khan), nestoriana, intel·ligent i hàbil. En la investigació encarregada per Guyuk sobre els abusos de les branques genguiskhànides en perjudici de l'estat mongol, la princesa havia aconseguit que la branca de Tului en sortís amb tots els pronunciaments favorables. Ara, aliada amb Batu, va convèncer aquest de fer elegir Mongke o Mongka, que era el fill gran de Tului, i la mare del qual era la mateixa Sorgaqtani.

Mongke

• Article principal: Mongke

El kuriltai per a l'elecció de gran kan es va fer presidit per Batu, al seu campament d'Alaqmaq, al nord de l'Issiq Qul, el 1250. Els representants de les branques d'Ogodei i Txagatai no assistiren a la reunió o els que hi van anar l'abandonaren abans de l'elecció; així la decisió quedava en mans de les branques de Jotxi i Tolui. Elegit Mongke com estava previst, les branques absents es negaren a ratificar l'elecció i reconèixer el nou gran kan al·legant que l'assemblea s'havia fet molt lluny dels llocs sagrats genguiskhànides i havia estat incomplerta. Batu convoca llavors un segon kuriltai més complet a la regió sagrada a la vora de l'Onon o del Kerulen, i convida les branques refractàries a assistir-hi, però totes les requisitòries van rebre un complet refús. Batu seguí endavant i el seu germà Berke fou encarregat d'organitzar el kuriltai a Koda'a-aral o Köto'ü-aral, a la vora del Kerulen. Els representants de la branca d'Ogodei protestaren i igual Yissu Magu, cap de l'ulus de Txagatai, que donava suport als ogodeïdes. Però Berke va fer proclamar Mongke com a gran kan l'1 de juliol de 1251, amb 43 anys, i l'imperi va passar així de la branca d'Ogodei a la de Tului.

Aquest virtual cop d'estat fou possible per la debilitat dels prínceps ogodeïdes, tots joves, i per la influència de Batu com a degà dels genguiskhànides i cap de la branca major. Però això trencava la legitimitat i els perjudicats no s'hi podien conformar. Finalment Chiramon decidí anar al kuriltai per fer homenatge al nou gran kan, però en realitat per intentar una sorpresa i destronar Mongke, però el complot fou descobert i les forces de Chiramon foren desarmades; finalment Chiramon fou executat; el jove Qutcha, el més jove dels fills de Guyuk, fou deportat a un districte a l'oest de Karakorum; Qada'an se sotmeté espontàniament a Mongke i fou perdonat però es va haver d'erigir en instrument de la venjança del gran kan contra Eldjigidai a Pèrsia. També se'n salvà Qaidu i se li permeté conservar l'ulus d'Ogodei al Iemil. Finalment Mongke va fer matar el kan de l'ulus de Txagatai, Yissu Mangu, que havia donat suport als ogodeïdes, i el substituí per un altre príncep de la mateixa casa, Kara Hulagu, i després per la seva vídua, la princesa Orghana (1252). Büri, un altre net de Txagatai, fou enviat a Batu Khan, que el va fer matar en revenja per una ofensa que li havia fet en la campanya d'Europa.

Vinculació a Batu Khan

Mongke fou un gran kan, auster, disciplinat, vigorós, bon guerrer, intel·ligent, administrador sever i just. Començà el regnat en part obligat al seu oncle Batu, que l'havia pujat al tron. Batu actuava pràcticament com a independent a l'oest del Balkai. Batu va morir probablement el 1255 i Mongke esdevingué llavors el sobirà absolut. Va prohibir dictar exempcions d'impostos als territoris dels ulus o feus dels prínceps i de partir la recaptació entre el feu i l'imperi. El gran kan va afavorir els nestorians (la seva mare era nestoriana).

Campanyes de Pèrsia i Xina

El 1253 Mongke va fer un kuriltai a les fonts de l'Onon i va decidir que el seu germà petit Hülegü aniria a acabar la conquesta de Pèrsia sotmetent el califat de Bagdad i Mesopotàmia, i quan acabés aniria a Síria; i Mongke en persona amb l'altre germà, Khublai, aniria a la Xina per activar la guerra contra els Song.

Els Song havien ofert als mongols més resistència de l'esperada. El 1251 Mongke nomena el seu germà Khublai com a governador de les parts conquerides de la Xina i poc després li dona com a feu l'Henan. Khublai es va rodejar de funcionaris xinesos i especialment el conseller Yao Chang, que havia estat el seu mestre de xinès breument quan era jove. Va fer esforços per restaurar l'agricultura a l'Henan, arruinada per la guerra, i va repartir llavors i eines als pagesos, i transformà els soldats en pagesos.

Conquesta de Nan Chao

Abans d'atacar als Song de front, per ordre de Mongke, Khublai els va rodejar i amb la cooperació del general Quriyangqatai (en persa Ouriyanqadai), fill del general Subotai, sortí de Shensi (octubre del 1252), travessà el Setchwan i va entrar al Yunnan, que era un regne particular des del segle viii, el Nan Chao o Ta-li en xinès, habitat per l'ètnia lo-lo (thai). Khublai ocupa la capital Ta-li i Chan-chan (Yu-nan-fu o potser Ping ting hiang), on s'havia refugiat el rei, que els xinesos anomenaven Tuan Hing-tche (1253). Aquest rei va poder restar al tron com a maharajà, però amb un administrador mongol al costat, càrrec que va recaure en el xinès pro mongol Lieu Che-tchong; el país fou dividit en districtes mongols confiats a prínceps genguiskhànides, entre els quals Ugetchi, fill de Khublai, Tugluk, i Essen Timur (aquest darrer fill d'Ugetchi). Després el general Uriyangqatai va atacar els tibetans, als quals va forçar a reconèixer el vassallatge mongol.

Dominació d'Anam

El 1257 Uriyangqatai va atacar el Regne d'Anam, que tenia per capital Hanoi. Va baixar des del Yunnan a la plana de Tonquín i va saquejar Hanoi el desembre del 1257. El rei d'Anam Tranh Tai Tong se'n va reconèixer vassall mongol poc després (març del 1258).

Mort de Mongke

El 1258 en un kuriltai celebrat a Mongòlia, Mongke va decidir agafar la direcció de la guerra contra els Song personalment. Amb el principal exèrcit mongol avançà del Shensi al Setchwan (octubre del 1258) i va conquerir Pao-ning (vers desembre del 1258), però tot i grans esforços no va poder conquerir Ho-tcheu (moderna Ho-tsiuan) important per estar a la cruïlla del Kian Ling i els seus dos afluents. Mongke va morir prop d'aquesta ciutat de disenteria, que havia agafat durant el setge (l'11 d'agost de 1259).

Mentre Mongke moria, Kubilai baixava de l'Hopei amb un altre exèrcit i assetjava Wu-tcheu (moderna Wu-tchang) al Yang-tse mitjà, enfront de Han Keu al Hopei; al mateix temps el general Uriyangqatai, que havia tornat des del Tonquín al Yunnan a finals del 1257, passà al Kwangsi, on atacà Kuei-lin, i va seguir cap a Honan per assetjar Tchang-cha. Així els Song es veien atacats pel nord i el sud. Només la mort de Mongke els donà un breu respir, ja que Kubilai volia tenir les mans lliures per assolir la successió al tron genguiskhànida i signà una treva amb el ministre song Kia Sseu-tao, que establí el Iang-Tsé de frontera, i llavors va tornar a l'Hopei amb el seu exèrcit. (Vegeu Kubilai Khan.)

En endavant la història de Mongòlia fou la dels diferents kanats. Vegeu:

• Horda d'Or (Rússia)
• Dinastia Yuan (Xina)
• Il-kan (Pèrsia)
• Txagatai (Kanat a l'Àsia central)

Història moderna

Pendent: Col·laboreu editant aquesta secció.

Kanat de Mongòlia

Article principal: Kanat de Mongòlia

República Popular de Mongòlia

Article principal: República Popular de Mongòlia

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Mongòlia