Vitoria, 3 de marzo
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Victor Cabaco (en)  |
| Protagonistes | |
| Guió | Héctor Amado i Juan Ibarrondo |
| Fotografia | Gaizka Bourgeaud |
| Productora | Departamento de Cultura del Gobierno Vasco (es) , Euskal Telebista, Gariza Films (en) , Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals i Sonora Estudios (en) |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Espanya |
| Estrena | 26 setembre 2018 |
| Durada | 90 min |
| Idioma original | castellà |
| Rodatge | Vitòria |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
| Tema | massacre del 3 de març de Vitòria |
| Lloc de la narració | Vitòria |
| Lloc web | vitoria3demarzo-lapelicula.com |
      | |
Vitoria, 3 de marzo és una pel·lícula espanyola de 2018 dirigida per Víctor Cabaco, a partir del guió escrit per Héctor Estimat i Juan Ibarrondo. Narra, en clau dramàtica i històrica, la matança del 3 de març a Vitòria, en la qual cinc treballadors, congregats en una assemblea, van ser assassinats a trets per la Policia Armada.
Argument[modifica]
Mort el dictador Francisco Franco, en un ambient de crisi econòmica i d'incertesa política, les vagues van començar a succeir-se arreu d'Espanya el 1976. La pel·lícula arrenca al començament d'aquest any a Vitòria, on, al començament de març, es convoca una tercera vaga general.[1] La trama gira al voltant de la família de José Luis, periodista que treballa a Radi Àlaba.[1] La seva filla, Begoña, s'involucra en les accions i manifestacions, de les quals el seu nuvi, Mikel, és, com a treballador de Forjas Alavesas, un dels capitosts.[1][2]
El Cos de Policia Armada i de Tràfic —als agents del qual se'ls coneixia col·loquialment com a «grisos»— comença a reprimir les protestes, que no deixen d'escalar, i reben ordres de gasejar l'església de San Francisco d'Assís i carregar contra els manifestants.[1][2] En aquests moments, la cinta usa els enregistraments reals de les converses que van mantenir entre si els policies.[1] La repressió finalitza amb cinc treballadors morts —en uns successos que es recorden per la data, el 3 de març— i la pel·lícula, als seus moments finals, mostra, també amb imatges reals d'arxiu, les manifestacions i actes de solidaritat amb ells.[1]
Repartiment[modifica]
- Amaia Aberasturi com Begoña.
- Ruth Díaz com Ana.
- José Manuel Calma com Eduardo.
- Alberto Berzal com José Luis.
- Mikel Iglesias com Mikel.
- Iñaki Rekarte com Javier.
- Oti Manzano com Loli.
- Ane Pikaza com Blanca.
- Pepe Penabade com Manuel Fraga Iribarne.
- Asier Macazaga com a governador.
- Iñigo de l'Església com el ros.
Recepció[modifica]
Crítica[modifica]
| Mitjà | Puntuació |
|---|---|
| El País |   
|
| ABC |
|
| El Periódico de Catalunya |
|
| Cinemanía |
|
| Fotogramas |
|
| FilmAffinity |
|
La pel·lícula va rebre crítiques variades. Són varis els mitjans que valoraren la seva aportació al cinema polític, donant a conèixer fets rellevants de la història espanyola.[3] Així, per exemple, Javier Ocaña, en la seva ressenya per El País, digué sobre la cinta:[3]
| « | [...] una d'aquestes pel·lícules que penseu a les seves imperfeccions, que té, que recordem per a què sirve, entre altres coses, el cinema polític: per presentar a les noves generacions, ja són antigues amnètiques o ignorants, algunes de les qüestions més rellevants d'altres. la nostra història recient.[3] | » |
Aprecià la creïble reconstrucció, posant l'accent principalment en el realisme que adquireixen les manifestacions, així com l'ús dels enregistraments policials reals, l'ambientació amb cançons de l'època i la inclusió d'imatges dels multitudinaris enterraments dels cinc treballadors morts.[3] No obstant això, opina que el relat «trontolla quan [...] comença a afegir massa elements melodramàtics, llevant temps al veritablement essencial, la part més política i social».[3] Beatriz Martínez, d'El Periódico de Catalunya, concordà amb Ocaña i criticà la cinta en els mateixos punts: «Més pegues caldria posar al mecanisme narratiu (les trames d'amor i gelosia no acaben de funcionar) que s'utilitzen per sustentar la pel·lícula».[4] Així i tot, va lloar la solidesa de la cinta, que considerà «cinema polític [...] íntegre i allunyat de temptacions emfàtiques».[4]
Antonio Weinrichter, col·laborador d'ABC, càrrega, no obstant això, durament contra el film.[5] Critica «la unidireccionalitat en la recreació d'uns fets darrere d'una declarada intenció de memòria històrica».[5] Destaca l'absència de personatges pertanyents a la «societat civil»: «només hi ha —assenyala— governadors que saluden al ministre dient "A les seves ordres" i policies billyelniño sortits d'una pel·lícula de nazis».[5] Així i tot, aprecia la presència dels enregistraments reals de les comunicacions policials que, en la seva opinió, «donen una mesura dels fets menys maniquea, més gris com el color dels uniformes».
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Ander Mateos «Cuando el cine hace justicia: llega por fin ‘Vitoria, 3 de marzo’». Gasteiz Hoy, 30-04-2019 [Consulta: 22 maig 2019].
- ↑ 2,0 2,1 Beatriz Martínez «'Vitoria, 3 de marzo': crónica de una masacre policial». [Madrid], 02-05-2019 [Consulta: 22 maig 2019].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Javier Ocaña «Una masacre en la Transición». , 06-05-2019 [Consulta: 22 maig 2019].
- ↑ 4,0 4,1 Beatriz Martínez «'Vitoria, 3 de marzo': recuperar el olvido». , 30-04-2019 [Consulta: 22 maig 2019].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Antonio Weinrichter «Crítica de Vitoria, 3 de marzo: Memoria histórica». , 03-05-2019 [Consulta: 22 maig 2019].